La tarda de St. Jordi va anar bé i vaig vendre força exemplars de Manual de Superivència. També vaig descobrir la síndrome del llibre únic. Us l'explico:
Una parella s'acostava a la parada i, atrets per la portada de Manual, en llegien la contraportada i el fullejaven. "Fa cara d'estar bé" deia un. "Sí" admetia l'altre. Jo era a prop, armat amb un bolígraf, i els deixava fer. Ells seguien parlant sobre el llibre "M'agrada molt la portada", "Sí, fa cara de ser divertit".
Quan els veia una mica decidits, intervenia:
- Si voleu, us el signo. Sóc aquí per això.
Ells es sorprenien i deien que no cal, que ja havien comprat un llibre abans.
- No passa res, només val catorze euros. D'aquí a uns anys valdrà molts més diners a l'Ebay - deia jo, xarrupant el gin tònic que en Carles Monguilod va tenir la gentilesa de convidar-me.
- Potser sí, és una llàstima que no l'haguem vist abans. Si no, l'hauríem comprat segur.
Aleshores jo deixava d'insistir. La primera vegada vaig pensar: "Que xunga que és la crisis" però al cap de vuit o nou cops vaig comprendre que, majoritàriament, no es tracta d'una qüestió de diners sinó de costum: la tradició dicta que cal comprar un llibre, i així ho fa la gent. Un únic llibre. Si més tard en troben un altre que els hi agrada més es lamenten d'haver escollit tan de pressa, però de cap manera el compren.
- Potser l'any que ve.
Quan compro roba o sabates em passa una cosa semblant: immediatament després veig peces que m'agraden molt més que les que he comprat. Em repeteixo a mi mateix que el proper cop aniré més a poc a poc a l'hora d'escollir, però fins ara, em sembla, mai les he tornat a comprar. "Ja en tinc unes" penso, resignat. Imagino que el que fa la gent amb els llibres és exactament el mateix, i que, arronsant les espatlles, diuen:
- Mala sort. Però ara ja en tinc un.
