El 13 de desembre del 2009 vaig anar a fer de voluntari en una mesa electoral. Començaven les onades de consultes per la independència. Va ser un matí de feina llarguíssim, especialment per mi, que arrossegava una ressaca devastadora.La jornada va ser èpica: gent, gent i més gent. Voluntaris, voluntaris i més voluntaris. Per un moment tot semblava possible: David contra Goliat, Rocky Balboa contra Apollo Creed, la formiga que derrota a l'elefant a base de pura valentia i força de voluntat. Els resultats, però, em van decebre: un esquàlid vint-i-set per cent de participació en un poble majoritàriament nacionalista o independentista, si és que al final hi ha tanta diferència entre una cosa i l'altra. Part de culpa vaig atribuir-la al fet que haguessin obert les urnes als immigrants, que no van votar en absolut, i als adolescents, que tret d'alguna excepció tenien tanta ressaca com jo i s'estimaven més quedar-se al llit. Al setanta per cent de la gent, doncs, els era ben igual tot plegat.
Aviat vaig oblidar-me'n: les onades posteriors no van anar gens bé, i algunes van anar francament malament. Valia més dedicar el pensament a coses més positives, com ara el final de Lost i la nova temporada de Californication.
Aquest diumenge arribava el torn a Barcelona i vaig tancar els ulls amb força, mort de vergonya aliena. Però no. El miracle s'havia produït i en Rocky Balboa s'aixecava i plantava cara. Fet una merda, però plantava cara. Barcelona, en contra de totes les expectatives, no havia caigut.
Ahir a la nit, mentre menjava un kebab i veia les notícies, finalment ho vaig comprendre. No es tracta de la independència, que potser no assolirem mai (i que, d'altra banda, desconec si és la millor opció). Es tracta de plantar cara i d'aixecar-se cada vegada. Encara que ens hagin fet miques les costelles. De tornar-nos a posar en guàrida, com un espadatxí cansat però decidit. D'aixecar-nos cada cop que ens tombin. Especialment si ens deixen fets una merda.
