Un dia el disc dur del meu ordinador va petar. Va haver-hi una pujada de tensió, Zas!, i tot se'n va anar en orris. Vaig dur-lo a un parell d'informàtics perquè intentessin recuperar-ne els continguts. Tots dos em van dir que seria molt difícil i em van explicar que podia intentar-ho amb una empresa especialitzada. Vaig preguntar preus: eren números de quatre xifres, de manera que vaig confiar en els dos informàtics. Al final van aconseguir recuperar força dades: fotografies, treballs de quan era a la Universitat...
No van poder salvar, però, una carpeta plena de contes que no havia publicat enlloc. La majoria eren molt dolents, però entre tanta porqueria n'hi havia deu o dotze que es podien salvar. Eren contes que, reescrits a dia d'avui, podrien aparèixer publicats en alguna banda. Em vaig emprenyar molt amb el culpable, la companyia elèctrica -des d'aquell dia que faig còpies de segueretat de tot- però el mal ja estava fet.
Pocs dies després vaig llegir París era una Fiesta, d'en Hemingway. En un moment de la novel·la -en realitat és una mena d'autobiografia- la seva llibreta, plena de textos inèdits, li va caure al mar no recordo per quin motiu. La primera reacció d'en Hemingway va ser la mateixa que la meva: emprenyar-se com una mona. Dies després, però, va entendre que el millor que li podia passar era que aquells textos desapareguessin. Fins i tot els bons. Eren escrits de novell que li havien servit per fer un aprenentatge. Ja havien complert la seva funció.
En llegir allò l'empipada em va marxar: si a en Hemingway li havia passat el mateix i va arribar on va arribar, què m'espera, a mi?
