El metge ens va dir que ho tindríem complicat per ser pares. La meva dona i jo, doncs, vam deixar de fer servir anticonceptius. Quin sentit tenia? Van passar els mesos i els anys, i ens vam mentalitzar que un dia, quan en tinguéssim ganes, adoptaríem un nen.
Vam casar-nos el febrer passat. No va ser una gran boda: un dinar amb la família i una festa amb uns quants amics. De viatge de noces vam anar a Myanmar. Un dia visitàvem un temple de la regió de Bagan, la zona del país on n'hi ha més (literalment, milers). El guia va explicar-nos que era un temple molt especial: ell l'havia visitat per primera vegada quan era petit i li va agradar tant que va demanar a Buda de poder-hi tornar un munt de vegades. El seu desig es va complir: es va fer guia turístic i ara pot anar-hi tan sovint com vol.
- Vosaltres també podeu demanar un desig- va dir. - El que volgueu.
Vaig sospesar la possibilitat de demanar de convertir-me en un escriptor famós, però si només podíem demanar un únic desig havia de ser una cosa per tots dos, de manera que vam demanar, algun dia, tenir un fill. Biològic o adoptat, això tan li feia. Vam dir-ho al guia i ens va dir que era un bon desig, i que quan tinguéssim el fill tornéssim al temple a donar les gràcies a Buda.
Setmanes més tard anàvem al metge perquè un ClearBlue deia que la meva dona estava en estat. El ginecòleg va fer una ecografia i va dir que, en efecte, estava embarassada. Va fer uns càlculs per descobrir quina era la data de la concepció. Endevineu quin dia va sortir? El dia sis de març, ni més ni menys. Exactament el mateix dia que havíem demanat el desig al temple de Bagan.
