dimecres, 19 d’octubre de 2011


Als humans ens encanten els esquemes fixos i les repeticions. Fixeu-vos en els nens petits: els hi pots explicar la mateixa historia mil vegades i cada cop seguiran escoltant-te amb la mateixa atenció. Fixeu-vos també en la monotonia del dia a dia, que tothom diu que la defuig però que a l’hora de la veritat tots l’abracem, encantats de la vida.

Fixem-nos també en la sèrie House, que ja va per la vuitena temporada. La majoria d’episodis són calcs els uns dels altres, amb una estructura pràcticament idèntica. Aquesta premissa s’aplica igualment a la novel•la negra (primer hi ha un culpable fals i després hi ha l’escena del saló, on es revela l’autèntic assassí, que sol ser la persona més imprevista). Vegeu, per exemple, en Colombo o els casos d’aquella escriptora xafardera i grassoneta, ara no recordo com es diu. Les pel•lícules d’Arts Marcials i les pornogràfiques –sobretot aquestes darreres- també són exemples magnífics dels esquemes invariables.

Abans d’ahir vaig veure The Hang Over 2, desafortunadament traduïda com a Resacón 2: ahora en Tailandia. La primera part (Resacón las Vegas) em va sorprendre perquè el guió estava prou ben treballat, i la segona em va despertar moltes expectatives. No puc dir que m’ha desagradat perquè era calcada a la primera. De pe a pa. Entenc que la gràcia del producte és anar reconstruint la nit de mica en mica –a qui no li ha passat alguna vegada?- , però s’ho han agafat al peu de la lletra. L’únic canvi és l’ambientació.

Si no sou gaire gafapastas podeu veure-la. Hi trobarem tots els ingredients de la primera part, amb l'afegitó de que té lloc a Bangkok (una de les escenes està rodada al bar de l'hotel Lemue, on la meva dona i jo vam estar-hi fent gin-tònics). Ni sorprèn de decepciona. El mismo perro con distinto collar. Mai millor dit.