Ja fa més d’una setmana que vaig amb crosses per culpa d'un l’esguinç al turmell. Aquests dies he descobert que anar pel món amb bastons és una lluita contra tu mateix: mans i braços adolorits, trapezis contracturats i el tendó d'Aquil·les de la cama sana carregat. L’esquena també se’n ressent, igual que els genolls, obligats a fer moviments estranys i a romandre en postures rares. A vegades costa dormir. Dutxar-se és difícil, quasi impossible, i val més limitar-te a fer servir una esponja. Cada cop que et dónes un cop al peu –te n’hi dones molts per culpa de l’embenatge voluminós, o potser és que n’ets més conscient- t’espantes i creus que la lesió empitjorarà. Els bastons són tan lleugers que amb un simple toc cauen al terra, i és un calvari recollir-los. Quan estàs estirat el peu no et molesta, però quan et poses dret la sang baixa de cop, i els dits s’inflen i tot fa mal. És frustrant no poder fer el que fas normalment.. El metge m’havia donat hora per d’aquí a dos dilluns però he buscat un altre traumatòleg perquè em doni una segona opinió. Amb sort em traurà aquest guix tant pesant. Si no, me’l trauré jo mateix i me n’aniré a un fisioterapeuta, que diuen que són contraris a les fèrules si no hi ha una necessitat absoluta.
Fa pocs dies algú em va dir que és bo que, de tant en tant, ens passin coses així perquè ens forcen a modificar la perspectiva que tenim del món. Comproves, en efecte, que tot està dissenyat pensant en bípedes perfectament saludables, no pas per gent que vagi amb bastons ni amb cadires de rodes. Només ens n'adonem quan ho vivim, i el més dramàtic de tot és que, quan estem bé, ens n’oblidem ràpidament. El gran problema sempre és la manca de memòria.
