diumenge, 9 d’octubre de 2011

EL MEU TELÈFON NOU

El meu telèfon mòbil fallava més que una escopeta de canya i ahir vaig dur-lo a la botiga perquè me l'arreglessin. El tècnic em va dir que trigarien entre quinze dies i un mes a tornar-me'l i, entretant, m'ha deixat un mòbil de substitució, previ pagament de vint-i-cinc euros en concepte de fiança. És un model vell: amb vint-i-cinc euros podria comprar una dotzena de mòbils com aquest.
L'aparell no fa res: no puc tirar fotos, ni escriure notes, ni mirar el Facebook quan m'avorreixo, ni consultar ximpleries a Internet. Tampoc puc mirar el meu correu electrònic, ni descarregar-me jocs. No fa res de res, només serveix per trucar i enviar i rebre missatges. Per acabar-ho d'adobar, els números de telèfon de la meva agenda s'han barrejat amb els que ja hi havia a la memòria de l'aparell, i ara tinc nous contactes: l'Abdul, la Carina Salt, en Kevin i així anar fent. Desgraciadament aquesta vegada no hi havia missatges: el darrer cop que em van donar un mòbil de substitució la bústia era ben plena, i vaig passar estones molt divertides tafanejant els missatges que enviava i rebia el seu antic propietari (pel que vaig deduir, una choni adolescent i histèrica amb un nòvio macarra).
El meu mòbil avariat, un Samsung Wave, no era res de l'altre món (en realitat era un projecte fallit: dissenyat per fer la competència a les primeres versions de l'Iphone, aviat va ser desbancat per d'altres models més potents) però el que tinc ara és d'una simplicitat depriment. Fer-lo servir és transportar-te en el temps. "Això sí" em va dir el paio de la botiga. "Com que el telèfon no fa res, la bateria dura una setmana". Ja ho veieu: qui no es conforma és perquè no vol.