Em desconcerta l'actitud dels catalans davant de l'alta cuina. Gràcies als mitjans de comunicació, seguim els passos d'una colla de senyors -capitanejats per en Ferran Adrià- l'obra dels quals gaudirem, amb molta sort, una o o dues vegades a la vida. És absurd. Et pot agradar un actor i veure mil vegades les seves pel·lícules. Pots ser fan d'un escriptor i comprar tots els seus llibres. Pots anar cada setmana al museu i veure els teus quadres preferits o, si t'ho estimes més i no t'importa fer el ridícul, fins i tot pots penjar-ne una còpia al teu menjador. Pots anar a tots els concerts del teu artista preferit i escoltar els seus cedés fins a l'avorriment. Pots fer tot això amb un sou més o menys normal, però no pots tastar la cuina d'en Ferran Adrià, o com a mínim no pots fer-ho fàcilment. És de les poques formes d'art que encara no estan a l'abast de la gent del carrer i que estan reservades a una elit.
Tinc la sensació que bona part d'aquesta fascinació davant d'una cuina que la majoria de la gent no podrem arribar mai a tastar és, en realitat, una forma d'esnobisme. Tothom sap què és una esferificació però, al capdavall, quants de vosaltres n'heu tastada una? Quants heu menjat una deconstrucció de truita de patates? Em sorprèn que uns mitjans de comunicació públics, que tan sovint han estat tatxtats -no sé si justament o injustament- d'esquerranosos, es facin ressó d'un art tan minoritari, tan selectiu. És com si cada dia ens oferissin els resultats de les regates de velers o dels partits de polo. Molts periodistes, que defensen als indignats i que lloen la seva idelogia igualitària, canten les virtuts d'una cuina per a rics. Algú més ho troba estrany?
