divendres, 28 d’octubre de 2011

PECES I DURAN

En Duran i Lleida (Durán y Lérida, segons en Federico Jiménez Losantos) la setmana passada va dir que els andalusos es passen el dia al bar mentre cobren no sé quin subsidi. Ignoro si és veritat, però ell té la llibertat de dir el que pensa. Es va organitzar un bon merder, i el parlament andalús en ple ha condemnat les seves paraules.
Gregorio Peces Barba, abans d'ahir, va confessar que a vegades li agrada fer història-ficció. Què hauria passat si en comptes de Portugal fos Catalunya la que s'hagués independitzat?
De la mateixa manera que va passar amb les declaracions d'en Duran, tothom ha saltat. Peces Barba ha dit que el problema dels catalans és que som massa susceptibles (en andalusos, per exemple, no en són gens). Segons ell, bona part del públic -excepte els advocats catalans, que van abandonar la sala- van aplaudir-lo llargament al final de la seva intervenció. M'ho crec. En Tardà ha tirat pel dret i, en una de les seves cagades habituals, li ha dit fill de puta. Més tard Peces Barba s'ha declarat amic dels catalans  i ha lamentat l'insult del parlamentari d'Esquerra. Abans  havia fet broma sobre bombardejar Barcelona, i havia dit que els catalans tenim la pell tan fina que ens ho hem de fer mirar.
En el fons Duran i Peces Barba han fet el mateix. Els andalusos es van sentir ofesos quan se'ls va tractar de ganduls i els catalans ens hem sentit ofesos quan han insinuat que a Espanya potser li haurien anat millor les coses sense nosaltres (la veritat, no crec que gràcies a Portugal ara fossin el motor d'Europa, però tothom és lliure de pensar el que vulgui).
El problema no és el que ells diuen, sinó les reaccions que això genera. Fent una volta pels fòrums d'Internet (per exemple el de la Vanguàrdia, per  triar-ne un de moderat) es pot veure  l'odi que goteja a cada línia. Les paraules són amargants i carregades de retrets i de greuges pendents, alguns dels quals es remunten centenars d'anys.Es fa difícil, ara com ara, els uns visquem bé amb els altres. Som companys de pis mal avinguts, dels que s'etiquen les lleixes de la nevera perquè els altres no els hi fotin els aliments.