divendres, 25 de novembre de 2011

LA MARIA

Es deia Maria i era una madrilenya de cabells negríssims i uns ulls tan blaus que feien que el color blau semblés blanc. Vaig conèixer-la fa dotze anys, a Dublín, en algun moment entre el novembre i el desembre. Jo, com tothom, em volia embolicar amb ella. Tots dos ens quèiem bé i, si les coses haguessin anat com havien d'anar, m'hauria endut un record d'Irlanda encara millor.
Tot es va espatllar un dia mentre esmorzàvem. Jo evitava parlar de política -en aquell moment era l'únic català-, i generalment ho aconseguia. Però aquell matí em vaig veure atrapat. Parlaven de com alguns vascos i catalans no se senten espanyols:
- Son muy raros.
- No sé...
- Tú sí te sientes español, ¿verdad Jordi?
Em va atrapar amb la guàrdia baixa. No sóc un independentista furibund, ni tan sols un nacionalista radical. No em sento espanyol, però tampoc em sento especialment orgullós de ser català. Ara, amb la saviesa guanyada a base de cagar-la incontables vegades, hauria donat una resposta com aquesta, però en  aquell moment, preguntat per sorpresa, em vaig limitar a dir:
- No.
- Lástima... va sospirar ella clavant-me aquells ulls que, en un Dublín gris i plujós, eren dos trossos de cel - ... con lo bien que me caías.
La nostra relació es va fer malbé com un iogur que porta massa dies a la nevera, i al final turutut violes. Un  mallorquí -molt més intel·ligent que jo: segons amb qui parlés era pancatalanista o espanyolista-, va aconseguir triomfar, o això deien els rumors.
No sóc idealista. En absolut. I encara menys quan veig on et porten les idees. O més aviat: on no et porten.