dilluns, 21 de novembre de 2011

VERGONYA ALIENA



Tinc un problema de vergonya aliena. Si visqués als EUA aniria a un grup de suport: faríem reunions al sòtan d'una església, amb les cadires fent rotllana i ben a la vora d'una tauleta amb cafès i pastes. A les parets hi hauria pòsters amb flors i postes de sol, i tot de frases encoratjadores que contindrien la paraula "vida".
Aquí no hi ha grups de suport, i els afectats de la Síndrome de la Vergonya Aliena (S.V.A.) hem d'obrir els nostres cors quan ens trobem casualment. L'altre dia dinava amb una amiga i comentàvem el nostre problema. Tenims uns símptomes força semblants, i qualsevol ridícul aliè és susceptible de fer-nos sentir profundament avergonyits. El problema s'intensifica pel fet que el nostre llindar és molt baix -o molt alt, segons com es miri- i qualsevol cosa pot fer-nos enrogir: gent saltant en una manifestació, discursos mal fets, persones seguint el ritme amb les mans, un mal programa de televisió, caigudes, coses així. Fins i tot si la meva dona canta, estant sols a casa, em sento avergonyit. Una vegada, en uns premis literaris, una noia havia de llegir un fragment del seu conte. Jo llegia després. Ella estava nerviosa i s'equivocava sovint. Vaig posar-me vermell com un pigot, convertint-me en el centre d'atenció en comptes d'ella. Tenir la Síndrome de la Vergonya Aliena és una putada.