dissabte, 17 de desembre del 2011

TARDES DE BIBERONS: EL COMUNISTA



Fer els papers del nen és un tràmit llarg i feixuc. Per norma general, dediques dos o tres matins a peregrinar de finestreta en finestreta, enfrontant-te amb funcionaris avorrits i, en ocasions, extremadament desagradables.
Feia cua en un d'aquests llocs quan vaig trobar-me amb una coneguda meva. És una noia atractiva: he vist com un dels seus nòvios destrossava a cops de puny els vidres del cotxe d'un altre nòvio, o ex-nòvio, vés a saber. Vàrem xerrar uns quants minuts fins que va comparèixer el seu xicot. Anys enrere la noia estava especialitzada en bad boys, però era clar que els seus gustos havien canviat. El seu home duia un xandall d'un blau imprecís, barba descuidada, grenyes i unes celles pobladíssimes. Se'm va presentar i, sense saber com, vam acabar parlant de política i d'educació, dos temes que sempre que puc procuro evitar. El noi en qüestió era un comunista convençut:  feia anys que no sentia uns arguments tan ortodoxes, d'un socialisme tan pur i radical (de fet, fins aquell moment només els havia vistos escrits en llibres de text, mai els havia sentit en boca d'una persona viva). En pocs minuts em va justificar l'assassinat dels religiosos per part dels republicans durant la Guerra Civil ("encara que no haguéssin fet res directament, eren peces de l'engranatge" deia), i lamentava que les purgues haguéssin estat, segons les seves paraules, tan suaus. 
Aquell paio em va fascinar. No he sentit mai cap nostàlgic del franquista, ni cap neonazi -i als gimnasos n'he conegut uns quants-, parlant amb una passió tan fanàtica i genuïna, i defensar de manera tan ferotge uns ideals absolutament anacrònics i passats de rosca. En cas de que ho fessin serien  immediatament marginats, i potser fins i tot jutjats. Però aquell paio es passejava pel món justificant l'assassinat de monges i lamentant que no n'haguessin mort prous.
Quan la discussió es posava interessant varen cridar-nos a tots dos, i cadascú va haver d'anar a la seva finestreta. 
- A veure si ens trobem un altre dia i seguim parlant - em va dir.
Vaig somriure i no vaig respondre. La veritat, tan de bon on el vegi més.