Ahir vaig anar a la reunió de pares que organitza la llar d'infants. Mentre la mestra del meu fill ens detallava les activitats diàries vaig constatar el que ja intuïa: les educadores de nadons són autèntiques heroïnes. Estranyament, són les que cobren menys dins del món educatiu, i ni tan sols són funcionàries, amb els privelegis que això comporta. De fet, he descobert que -com a mínim dins de la comunitat educativa- com més gran és la responsabilitat i més dura és la feina, menys es cobra. A sota de la piràmide hi ha les educadores de llars d'infants, una raça apart. Tota la meva admiració i respecte. Després vénen els mestres de primària. Cal dir que per estar a qualsevol d'aquests dos nivells has d'haver escollit uns estudis molt específics que no tenen cap altra sortida a banda de la docència. El tercer graó és l'educació secundària, força més ben pagada que la primària, sobretot al sector públic. Aquí és fàcil trobar-hi llicenciats que han fracassat en el món laboral i que s'han refugiat en la docència. Alguns tenen tanta vocació com els treballadors de cap de setmana del MacDonald's. Una vegada un paio em va explicar que fent de professor en un institut de l'extrarradi de Barcelona les passava més putes que Caïn, i que aquells nanos li feien la vida impossible. Quan li vaig preguntar perquè no abandonava em va dir que de cap manera: enlloc trobaria una feina tan ben pagada i un horari tan bo.
La posició més alta l'ocupen els professors titulars d'universitat i els catedràtics, alguns dels quals estan apoltronats gràcies a quatre investigacions o treballs que van publicar quan eren joves. En determinats casos el sou i les condicions laborals són de vergonya aliena. De la majoria no en guardo un bon record.
Una societat falla quan hi ha aquestes desigualtats. Es diu que és una pura qüestió de titulacions, però moltes educadores de llars d'infants són diplomades en magisteri, i molts mestres de primària són llicenciats. No és, doncs, un tema de papers. És obvi que no tothom pot cobrar el mateix, de manera que des d'aquí ofereixo una solució: invertim la piràmide. Ni que sigui per tocar la moral.
