dissabte, 24 de novembre de 2012

HO TENEN CLARÍSSIM

Los tragos más masculinos3.jpg

Ahir vaig anar a la llibreria Cucut de Torroella a presentar l'últim llibre d'en Damià Bardera. Vaig tenir l'honor de fer-ho al costat d'en Pau Planas i de la Judit Pujadó. Vaig arribar d'hora i de seguida vaig localitzar un bar on poder fer-hi un tallat. Era dels bons: al meu costat, a la barra, hi seia un negre esdentegat que bevia xupitors de whisky amb sal i llimona, com si fossin tequilas, i no parava de cridar "This is my last chupito". I vinga a riure. Va haver-hi un moment que una colla de noies es van deturar davant del bar. El negre va posar-se dret d'un bot i va anar a increpar-les. Les noies van fugir cames ajudeu-me.

A la cantonada de la barra hi havia una colla d'homes mal girbats que parlaven de política. No estaven exactament borratxos, perquè aquesta gent mai va exactament borratxa, però s'hi acostaven. El tema era la jornada de reflexió. Era de comú acord que ja estava tot reflexionat: els polítics són una colla de mal parits i els votarà sa puta mare. Això deien aquells tipus, amb paraules força més gruixudes que aquestes.

Aquella colla d'atrapats va fer-me pensar en el dia del casament del príncep Felip. Jo era a l'Onyar -un bar cosí germà d'aquest que us explico- prenent un cafè (o una cervesa, qui sap). A la tele hi sortien imatges en directe del casament del príncep. Plovia a bots i barrals, i tots els convidats vinga a córrer, amb aquelles pameles  i aquells esmòquings tan elegants. Els clients de l'Onyar s'ho miraven amb una indiferència total. Vaig fer un comentari sobre la boda, no recordo quin, amb l'esperança de fer-me el simpàtic. Era un comentari despectiu, del tipus "ja t'està bé que plogui" o alguna cosa semblant. Esperava que els meus companys de barra s'afegirien a la meva broma antimonàrquica, però no va fer-ho ningú . No pas perquè fossin partidaris de la casa reial, sinó simplement perquè se'ls en refotia tot plegat. Com als paios del bar d'ahir.

Sovint ens oblidem d'aquest grup de població, d'altra banda prou nombrós. Són abstencionstes, però no pas perquè no trobin un partit que els representi, ni perquè els fa mandra, ni perquè és una manera de protestar contra el sistema. Senzillament els importa una merda.  Ni dretes, ni esquerres, ni catalanisme ni espanyolisme. Volen que passin els dies ràpid, que la sort els hi somrigui d'una punyetera vegada i  aconseguir uns quants euros  per poder fer un parell de canyes o tres. O xupitos de whisky amb sal i llimona, com si fossin tequilas (quina combinació més rara).