Ara anem a pams: en David ha escrit una novel·la. No és un assaig, ni una tesi, ni tan sols una obra sobre teologia. Per tant, no ens l'hem de prendre com a tal, de la mateixa manera que el Codi da Vinci també és una obra de ficció, per més que alguns conspiranoïcs vulguin veure-hi matrimonis secrets i ensenyances amagades. En Dan Brown encara deu riure (i comptar milions) a costa de la seva credulitat. Però l'ambientació bíblica -per dir-ne d'alguna manera- és present en La revelación, i per tant és susceptible de ser criticada: personalment estic d'acord amb la idea central del llibre -l'Església calla més del que diu- però d'altra banda no puc compartir algunes de les teories d'en David, que històricament s'aguanten poc, o bé són poc rellevants (per exemple, el fet que Joan el Baptista hagués estat o no membre de la secta del Qumram no canvïa el missatge del seu cosí Jesús en absolut).
Però deixem tot això de banda perquè jo de fer ressenyes literàries no en sé, i de religió tampoc. La veritat és que el llibre és de bon llegir i passa bé i ràpid. Els aficionats a les novel·les d'aventures i de misteris -per desgràcia, no en sóc, com tampoc sóc lector de clàssics, ni de poesia, què hi farem- la gaudiran. En David ha fet una tasca de difusió que faria avergonyir a moltes editorials mitjanes i grans, que moltes vegades editen llibres com un flequer fa croissants. Només per això ja l'envejo. Si tingués un vint per cent de la seva visió i perseverança, el gat de Schrödinger s'hauria venut el doble.
No ens desviem: l'Opus Dei, una organització fosca fundada per un homenet d'aspecte inquietant, apareix a la novel·la fent un paper ben galdós. Ningú sap gaire bé què fa exactament l'Opus, a banda d'exercir de lobby amb el govern del PP. El que sí tenim clar és que són uns dolents excel·lents (fa poc vaig veure la pel·lícula Camino, que no us podeu perdre). És lògic que els deixebles de monsenyor Escrivá s'hagin emprenyat i hagin decidit rebentar l'acte. El problema és que en comptes de demanar-ho a un paio competent van enviar-hi a un home amb cara de dir-se Antonio (ara que m'hi fixo, s'assembla molt a un antic propietari del mític Bar Onyar) que no havia cagat en un mes, i que a la mínima de canvi va pedre els papers fins al punt de llançar un got -afortunadament, de plàstic- a la cara de l'autor. És ben curiós que un home de Déu, que se suposo que segueix els passos de Jesús de Natzaret ("Pareu l'altra galta", "Pare, perdona'ls perquè no saben el que es fan", "Qui a espasa mata, a espasa mor" i tantes altres màximes pacifistes) sigui el primer d'utilitzar la violència contra el meu amic de Pedro, que es mostra impassible i ni tan sols li fot una merescuda empenta.
El problema és i sempre ha estat aquest: en el fons molts creients no es creuen res de res. Si finalment Déu existeix ha de ser realment un ésser de bondat i paciència infinita. Si no fos així, hauria esborrat del mapa ja fa temps a tota aquesta gent que no ha entès res, i que a sobre vol tenir raó.
