De tots els tipus amb qui he lluitat el pitjor va ser el Ionqui. Li dèiem així perquè abans d'entrenar es tancava en un labavo individual i fumava heroïna. Sortia col·locat però amb prou energia per començar l'entrenament. Era un paio malgirbat, amb la panxa molt sortint i el crani rapat i ple de cicatrius espantoses. Pel gimnàs circulaven diferents històries sobre com se les havia fet, totes elles terribles i tan espantoses com les pròpies cicatrius.Un dia -l'últim dia que el vam veure- el Ionqui anava més drogat del compte i va rebentar el nas a un company d'entrenament. Era un mal lluitador i l'heroïna el feia encara pitjor, però tenia una cosa que a nosaltres ens mancava: una absoluta manca de respecte cap als altres.
L'entrenador em va demanar que lluités contra ell mentre el meu company anava a curar-se el nas. Hipocondriac com sóc, em vaig sentir terroritzat: aquell paio segur que tenia tota classe de malalties horribles. El Ionqui no va deixar-me temps per pensar i se'm va tirar al damunt. Vaig decidir que, per no arriscar-me a fer-li sang, no li tocaria la cara i em limitaria a clavar-li cops a les zones del cos que duia cobertes amb roba. Vaig frenar la primera escomesa amb un cop de peu frontal que el va fer caure de cul. Va tornar-se aixecar i va atacar-me de la mateixa manera. Era un atac maldestre, i va ser fàcil tornar-lo a fer caure al terra. Vam repetir l'operació quatre o cinc vegades -el combat, vist des de fora, devia semblar ridícul- fins que va sonar el rellotge digital que feia de campana.
- Buen combate - em va felicitar arrossegant les paraules. Vaig adonar-me que feia una pudor estranya i vaig pensar que era la combinació de suor i heroïna.
