Aquests dies estic jugant al No More Heroes, de la Wii. Amb el guió de pel·lícula de Tarantino o de Robert Rodríguez, una estètica macarra-vuitantera i una música electrònica i enganxosa, aquest videojoc -i tants d'altres- superen el cinema en tant que permet la interacció amb l'espectador/jugador.
A No More Heroes pots escollir la indumentària del personatge d'entre una col·lecció tant extensa que faria venir salivera a molts modernillos. Pots tallar gespa per fer quartos, posar-te catxes en un gimnàs o aprendre moviments de lluita lliure mexicana. La llibertat d'acció és molt àmplia, i la manera de fer servir els controls de la Wii és còmoda i divertida.
Jo, que sóc dels que va introduir-se en el món dels videojocs amb el ping pong (sí, aquell de les dues ratlles i la pilota quadrada), i que en els meus temps vaig defensar la terra dels monocromàtics Space Invaders, em quedo amb la boca oberta davant les obres d'art que podem disfrutar avui dia. I sempre que en provo una de nova em faig la mateixa pregunta: què veurem, d'aquí a deu anys?
