MISFITS

Imagina que un dia obtens superpoders a causa de l'impacte d'un llamp. Ara imagina que, en comptes de salvar el món, destruir-lo o intentar dominar-lo, decidissis no fer res de profit amb aquests superpoders. Absolutament res. Grosso modo, aquest és l'argument de la meva nova sèrie preferida: Misfits.

Els protagonistes de Misfits- un grup d'adolescents inadaptats que compleixen condemna fent treballs comunitaris- no estan interessats en perseguir delinqüents. En realitat, els pocs dolents que surten a la sèrie sempre són capturats per la policia. Ni tan sols tenen ganes d'obtenir beneficis gràcies als seus poders. Fan com els adolescents de debò: passen de tot i només es preocupen de coses immediates i poc importants.

L'ambientació - una barriada anglesa- és collonuda, igual que la banda sonora i el guió de cada capítol, traçat amb tanta intel·ligència i precisió que cada vegada que acabo de veure un episodi tinc ganes d'agenollar-me davant del televisor i adorar-lo. Salts endavant i enrere en el temps lligats amb habilitat, homenatges al món del superherois clàssics (l'únic moment de la sèrie que van disfressats de superheroi és, precisament, en una festa de disfresses), als videojocs i a tot la subcultura en general. Un must que, compte, no és per a tots els públics. Estómacs i cors sensibles absteniu-vos-en.