Durant un temps tots els tarats del poble -i rodalies- van venir en un moment o altre a insultar-me. Venia un pagès galtavermell - el sobrenom del qual incloïa la paraula "vaca"- i que un cop em va pegar amb un mosquetó d'escalada. Venia un nano a qui un dia li vaig dir fill de pobre (els meus pares em tenien prohibides les paraulotes i no vaig poder-li dir fill de puta). Venien paios a qui la policia els hi havia posat multes d'aparcament, i paios a qui els meus pares -tots dos mestres- havien suspès. Venia un gegant amb un cap enorme i els mocs penjant com un infant de parvulari. Venien pagesos que duien caçadora de pell, cresta i pantalons elàstics. Fins i tot venien paios que no aixecaven un pam un terra (un d'ells era pràcticament un nan).
A vegades, de tant en tant, encara veig a algun d'aquests bullies. La majoria estan casats i tenen fills. Uns em saluden quan em veuen, com si no hagués passat mai res. D'altres aparten la mirada i fan veure que no m'han vist. Em pregunto si se senten avergonyits o si, simplement, no els dóna la gana aguantar-me la mirada. Em veuen i, de cop, s'interessen per un paper que hi ha al terra o pel nom d'un carrer. Moltes vegades m'he preguntat si quan em tocaven els ous se sentien bé amb ells mateixos. Si se sentien feliços fent-ho. El sentit comú em mena a pensar que no, però quan els veig, quinze anys més tard, incapaços de mirar-me als ulls perdo, de nou, la fe en la Humanitat.
