En Salvador Sostres explica al seu blog que fa poc, al tren, va conèixer a un senyor molt interessant. De seguida van fer-se amics i van començar a parlar de restaurants de tot el món i de gin tònics. Jo també he conegut gent als trens de gran recorregut, però mai he trobat a una persona tant culta i distinguida com ho era l'amic d'en Sostres.
La darrera vegada que els meus amics i jo vam passar una nit en un tren - fa tres o quatre estius- vam conèixer a un borratxo que ens va convidar a menjar raïm, a una escalfabraguetes (em sembla que també anava beguda) que tontejava amb un dibuixant que, al final, va acabar enfadant-se amb nosaltres perquè parlàvem català. La mateixa nit vam conèixer a dos gitanos -un d'ells amb muletes- que fumaven porros entre vagons, i vam compartir habitació amb un negre que feia una pudor horrible de peus i amb un paio que duia samarreta de tires i cadena daurada, i que semblava tret d'una pel·lícula del Vaquilla. Fent memòria m'adono que en un viatge similar, quan encara era molt jove, ens vam emborratxar amb un sordmut, vam fer plorar a un franquista de cinquanta anys -també anava mig mamat i enyorava al seu pare- i, per culpa de les cerveses i del traqueteig, vaig caure en un vagó-llit ple de iaios, provocant la histèria general.
M'alarmo quan prenc consciència, i és ben cert, de que cadascú acaba trobant-se amb la gent amb qui té més afinitat. Segons aquest axioma, tinc més en comú amb borratxos que reciten poemes i regalen raïm que amb gent culta, serena i elegant. Si t'hi pares a pensar és depriment.
