Havent dinat vaig fer una volta pel barri. Hi ha gent rica de debò, en aquella zona. Gent que no ha de dur unes Munich de 170 euros, ni unes Bikkembergs, ni una jaqueta Belstaff en un desesperat intent de dir-li al món: "Eh, mira'm, que sóc aquí i tinc diners!". No. Els rics són rics i punt. Duen roba de marques que la gent com jo no hem sentit ni a parlar (la majoria de vegades les marques en qüestió no posen el seu logo a cap part visible de la peça i es refïen dels ulls experts dels altres rics perquè les reconeguin). En alguns casos es vesteixen amb roba que faria arrufar el nas a molts pseudorics.
Només he conegut una persona rica. Rica de debò, vull dir. Una casa monstruosament gran, un munt de cotxes, minyona i tota la pesca. Era una de les persones més humils i generoses amb qui mai m'he creuat. Durant l'època que ens vam conèixer rares vegades -per no dir cap- el vaig sentir presumir de la seva fortuna, i només vaig ser plenament conscient d'ella el dia que em va convidar a casa seva. Per ell ser ric era una cosa natural, com ho és per a nosaltres ser de la classe que som, i no havia d'esforçar-se tothora a demostrar-ho comprant-se jaquetes de cinc-cents euros. Ell amb una jaqueta del Zara anava feliç i content. Havia tingut molta sort, és veritat, però també és veritat que no es comportava de la forma mesquina que s'espera que es comportin els rics. Això em desconcertava i em feia ràbia a parts iguals.
El problema no són ells. El problema som nosaltres, que volem ser com ells, i que quan guanyem quatre calers ens els gastem anant de viatge a complexes hotelers cutres i disfressant-nos amb roba el preu de la qual el botiguer ha inflat un dos-cents per cent. Que dolenta que és l'enveja.
