Poc abans havia parlat amb una amiga pintora d'aquest mateix tema:
- No puc soportar cap material meu que tingui més de quatre o cinc mesos - va admetre ella - Fins i tot menys. No ho suporto, em sento entre violenta i avergonyida.
Altra gent amb qui he parlat durant aquestes festes i que es dedica a (quina ràbia que em fa aquesta paraula tan cursi) la creació - del tipus que sigui- , m'han fet confessions semblants. Veure una cosa vella és veure't a tu mateix en un altre moment, i és fàcil no agradar-nos a nosaltres mateixos, sobretot quan hi ha temps pel mig. Veure una cosa vella és descobrir un munt d'imperfeccions que ara estem convençuts que no cometríem.
En el cas dels blogs encara és pitjor: un post és un material, normalment, poc treballat. Si un bloggaire (més paraules cursis) dediqués temps a rumiar cada text, a repassar-lo, a deixar-lo dormir i a repassar-lo de nou, el blog en qüestió seria més avorrit que una pel·lícula iraniana. Els posts són, per definició, textos ràpids i escrits sense donar-hi gaires voltes. Això fa que la majoria envelleixin molt més malament que qualsevol altre material cuinat amb més calma. Ara, per exemple, rellegeixo aquestes ratlles i n'estic mitjanament satisfet. Si torno a fer-ho d´'aquí a un mes segurament pensaré: Jordi, els diumenges al matí són per estar-se al llit, no pas per escriure.
