- Em sembla que s'ha perdut- va decidir una veïna.
Vaig córrer fins on era la petita i la vaig agafar en braços. La nena va plorar una estona més i, al final, es va calmar. Vam estar deu minuts esperant als seus pares i, en veure que no arribaven, vam intentar descobrir on era la casa de la nena. A la zona on visc hi ha força africans i no sabíem per on començar. La nena, que no parlava català, assenyalava una casa on hi viu una família de negres. Vam tocar el timbre però ningú ens va obrir. Un veí va treure el cap per la finestra i li vaig explicar la situació.
- No. Aquesta nena no és d'aquí - va assegurar-nos.
Al final la meva veïna -la que havia decidit que la nena estava perduda- va trucar a la policia. La nena i jo ja ens havíem fet amics, i fins i tot reia quan li feia ganyotes i trucs amb les ulleres. Els municipals van arribar de seguida -no havien rebut cap avís de nen perdut- i vaig proposar-los de dur-la a la Llar d'Infants, pensant que potser allà la coneixerien. Mala sort: tampoc no sabien qui era. De tant en tant deixava la nena al terra (per ser tant petita pesava força) però ella volia anar a coll.
Finalment la policia va rebre una trucada: per fi els pares es donaven a conèixer. Eren al meu carrer, al mateix lloc on l'havíem trobat. Vam anar cap allà. Hi havia una dona amb un nadó penjat a l'esquena, dos homes i una altra criatura. Tret d'aquesta (i del nadó) tots feien la clàssica cara de "Ni parlo castellà ni tinc ganes d'entendre'l". Vaig deixar la nena al terra i aquesta va anar cap a la seva mare, que l'esperava impàvida. He vist gent rebre més calurosament a un pizzero. No semblava preocupar-los el fet que la nena hagués estat mitja hora perduda i en companyia d'un perfecte desconegut. Ni un somriure d'agraïment ni una ganyota de malfiança, res. Simplement van girar cua i van tornar cap a casa seva.
