No hem de subestimar la capacitat destructiva del nostre subconscient. Molt sovint ell és qui s'encarrega de fer allò que nosaltres no ens atrevim. Una vegada vaig anar a l'Adolfo Domínguez a comprar una samarreta i uns texans. En comptes d'això, vaig sortir-ne amb uns pantalons xinesos blau marí i amb una camisa de coll mao del mateix color.- Et queda fantàsticament bé - va mentir la botiguera.
Jo em mirava al mirall i em veia artificiós, com un d'aquells nens que han de fer la primera comunió i les seves mares i àvies els vesteixen d'almiralls.
- Mira, aquest noi porta el mateix conjunt que tu - va dir la botiguera, assenyalant la foto d'un model que, en efecte, duia el mateix conjunt que jo.
- No m'hi veig gaire bé...
- Doncs estàs estupendo - va dir ella amb excés d'entusiasme.
Vaig mirar-me al mirall i després vaig tornar a mirar la foto. A ell sí que li quedava bé. Aquell tipus tenia una aura de confiança i seguretat en sí mateix que l'hauria fet atractiu vestit amb els parracs d'un rodamón. Vaig odiar-lo a l'instant.
De manera que vaig sortir de la botiga, abatut i sense saber per què havia fet una compra tan estúpida. En aquell mateix moment el meu subconscient, implacable, es va posar en marxa: pocs dies després els pantalons s'havien encongit - tot i rentar-los segons deia l'etiqueta- i una màniga de la camisa començava a esfilagarsar-se amb alegria.
El nostre subconscient és qui fa la nostra feina bruta: és qui ens fa perdre un objecte que detestem, o qui fa que per accident se'ns trenqui un gerro horrorós. Fa que ens oblidem d'anar a un lloc on no volem anar i que, a vegades, diguem una cosa en comptes d'una altra. Més ens val tenir-lo com a amic que com a enemic. Al capdavall... qui voldria enfrontar-se a tanta capacitat destructiva?
