Jo no sé la resposta, tot i que potser puc ajudar-los una mica comprendre el fenomen del Papi Berlusconi. Ja fa anys vaig conviure amb un grup d'italians. Al cap de pocs dies les barreres van anar caient. No recordo de quina regió d'Italià eren -diria que del sud, tot i que no vull jugar-m'hi res- però la veritat és que la forma de pensar que tenien tots era força similar. Era de comú acord, per exemple, que la gran majoria de noies eren unes putes. Així, tal qual. Alguns ho deien directament i d'altres, més políticament correctes, no ho deien però actuaven com si fos així. Totes menys les respectives mares, és clar: aquestes eren unes santes. Els comentaris sobre l'edat de de les noies a l'hora de tenir sexe sobrepassaven el mal gust, quan no en la manca absoluta d'escrúpuls. Quan hi havia cervesa pel mig la cosa es complicava: era a veure qui la deia més grossa, i qualsevol noia era un objectiu potencial. En més d'un embolic ens vam posar per culpa d'aquesta fogositat seva.
A la Vinya del Senyor, ja se sap, hi ha de tot. No pretenc dir -Déu me'n guardi- que a Itàlia tothom és així. Però si hi ha un grup prou nombrós d'italians -gent amb estudis, no us penseu- que raonen de manera tan semblant, no és estrany que acabin votant també de manera semblant. I qui millor que en Berlusconi, que per a molts d'ells és un model d'èxit?
És probable que m'equivoqui. Mig m'espero comentaris titllant-me de simplista. Segurament ho sóc. Ara bé: proposo que tothom que em digui això plantegi, al seu torn, una teoria per explicar el fenomen Berlusconi. Veureu que no és fàcil.
