Periòdicament els mitjans de comunicació ens ofereixen fotos i vídeos de tribus perdudes que, suposadament, no havien tingut cap contacte amb d'altres grups humans. Segons diuen, encara poden haver-hi unes quantes desenes d'aquestes tribus escampades pels món. Serien, bàsicament, grups petits amb relació de parentesc (per força, ja que teòricament no tenen contacte amb d'altres tribus) cosa que imposaria l'endogàmia i tots els riscos que aquesta comporta.Els Fak Eh, la novel·leta que vaig escriure l'any passat per Publicacions de l'Abadia, té un argument basat en fets reals. Fent assignatures d'Antropologia (o d'Etnografia, qui sap) vaig aprendre que a la dècada dels setanta la tribu dels Tasaday va aparèixer als mitjans de comunicació de l'època. Suposadament era una tribu completament isolada i que vivia instal·lada a l'edat de pedra. Es deia que a la seva llengua no tenia la paraula "guerra", i que a la tribu no hi havia crims, ni adulteris: era una societat fastigosament perfecte.
El dictador de torn de les Filipines -perquè els Tasaday vivien a les Filipines i, per tant, eren filipins- només va donar permís a uns quants antropòlegs perquè visitessin els Tassaday, i al cap de poc temps va tancar la zona on vivia la tribu, prohibint l'entrada a tothom. Anys més tard una expedició va descobrir el frau: els Tasaday eren, en realitat, una tribu local -perfectament coneguda a la zona- que mantenia relacions amb d'altres tribus i que se'ls havia pagat/fet xantatge (segons la versió) perquè aparentessin ser una tribu de l'edat de pedra.La història dels Tasaday -i, de retruc, dels Fak Eh- ens ensenya dues coses: la primera és que la realitat supera sempre la ficció, i la segona, que de la mateixa manera que ja no queden dinosaures ni templers, avui dia tampoc hi ha tribus perdudes. De perduts, en canvi, sí que en conec uns quants.
