Quan mor algú proper, sobretot si ho fa de forma sobtada, hi ha una revelació col·lectiva. Obrim una ampolla de vi per sopar, ens concedim un caprici que fa temps que aplaçàvem, abracem als nostres fills, fem l'amor i aprenem a veure les coses des d'una altra òptica. La vida, de cop, ens sembla curta i atzarosa. La mort sempre és a la vora, assetjant-nos com un ocellot negre i sinistre. Durant uns dies ens envaeix una estranya sensació agredolça: d'una banda, la tristesa d'haver perdut algú estimat. De l'altra, una mena d'eufòria silenciosa, un renaixement vital. Prenem la decisió d'aprofitar cada instant i, com es diu popularment, de no deixar res per verd. Volem viure a tot drap.Tot plegat és com un gin tònic massa carregat: amarg, però que et fa feliç durant uns pocs minuts.
Però tot passa, especialment l'alegria existencialista, la joia de viure falsa. Aviat ens oblidem dels bons propòsits i abandonem el nostre nou jo, tan vital i optimista. Aleshores només ens queda la tristesa de la pèrdua, la ressaca del gin tònic. Tan de bo fóssim capaços de viure cada moment de les nostres vides amb aquesta determinació, sabedors de que qualsevol dia pot ser el darrer. Assaboriríem cada instant, cada experiència, encara que fos dolenta. La vida seria una d'aquelles nits de copes entre amics, en què tot llisca com la seda. I sense la ressaca de l'endemà.
