Necessitem adonar-nos que al món també hi ha neuròtics (David Sedaris, el meu escriptor preferit, i el descobriment del 2011, Shalom Auslander). Que hi ha companys de barra (a mi em va encantar "Abluciones", tot i que sé de gent que diu que no n'hi ha per tant). Necessitem veure gent normal que està pitjor que nosaltres (per exemple, en els Jugadors de Whist) i gent que ho intenta amb totes les seves forces però que sempre fracassa (sóc un fan de Bored to Death, tot i que diuen que la cancel·len). Hem de sentir que també hi ha gent que enyora un passat romàntic que mai ha existit, com fa el meu admirat Pérez Reverte. Gent que viu com els seus personatges, com en Chuck Palahniuk. Necessitem creure en alguna cosa més, i per això ens va agradar tant Lost, una sèrie optimista metafísicament parlant. Volem personatges malalts i per això ens agraden tant els llibres d'Houellebecq. També ens encanten els privilegiats que no poden, o no saben, acceptar la seva condició, com ara l'escriptor Fréderic Beigbeder o el protagonista de Californication, Hank Moody.
El món a vegades és un lloc terrible i la ficció, més que fer-nos somiar, sovint ens serveix per consolar-nos.
