Vaig ser fidel al diari durant uns quants dies però aviat me'n vaig cansar i va venir un llarg període de sequera creativa, motivat, entre d'altres, pels meus fracassos a la redacció que organitzava -i encara organitza, crec- cada any la Coca Cola. Em sentia un escriptor incomprès -més o menys com em sento ara- i vaig abandonar les lletres fins ben entrada l'adolescència, que és quan vaig fer-me col·laborador de la revista de l'institut (compte: tenia columna pròpia i carta blanca per parlar del que volgués). Durant els anys universitaris vaig estar molt enfeinat encadenant nits i copes, de manera que la literatura va haver d'esperar. No va ser fins ben entrada la vintena que vaig tornar-m'hi a posar, aquesta vegada de debò.
Us explico tot això perquè el meu propòsit d'Any Nou era deixar d'escriure. Abandonar definitivament la ficció i quedar-me només amb aquest blog (m'encanten les causes perdudes i els anacronismes) i amb alguna col·laboració puntual a algun mitjà escrit. La idea era, mica en mica, anar-me autodestruint, literàriament parlant, i a la llarga abandonar també el Tardes de Birres. Però no és tan fàcil.
El doctor House diu que la metadona és la droga més estúpida del món. No provoca plaer i només serveix per alleujar el malestar. A mi em passa una cosa semblant amb la literatura. Res de subidón: només es tracta de calmar el mono. Malgrat tot, crec que a la llarga me'n sortiré. Cada dia em repeteixo que només necessito una última dosis però al final sempre, sempre, torno a aquella mitja dotzena de bolets..
