dimecres, 11 de gener del 2012

MITJA DOTZENA DE BOLETS



Recordo perfectament el dia que vaig  escriure per primera vegada. Tenia uns deu anys i els meus pares em van suggerir que comencés un diari. Vàrem anar a caçar bolets i, de tornada, ho vaig posar tot per escrit: mentre érem al bosc ens vam trobar amb un amic del meu avi. Duia un cistell buit, pantalons de vellut, camisa de quadres i barba blanca.  O potser no, i aquesta imatge és una construcció de la meva ment. En fi: quan el senyor va veure que el meu avi sí que duia el cistell ple li va demanar mitja dotzena de bolets ("Ja me'n podries donar mitja dotzena, ja" varen  ser les seves paraules exactes). El meu avi, que de tan bona persona a vegades li prenien el número, li va regalar mig cistell.
Vaig ser fidel al diari durant uns quants dies però aviat me'n vaig cansar i va venir un llarg període de sequera creativa, motivat, entre d'altres, pels meus fracassos a la redacció que organitzava -i encara organitza, crec- cada any la Coca Cola. Em sentia un escriptor incomprès -més o menys com em sento ara-  i vaig abandonar les lletres fins ben entrada l'adolescència, que és quan vaig fer-me col·laborador de la revista de l'institut (compte: tenia columna pròpia i carta blanca per parlar del que volgués). Durant els anys universitaris vaig estar molt enfeinat encadenant nits i copes, de manera que la literatura va haver d'esperar. No va ser fins ben entrada la vintena que vaig tornar-m'hi a posar, aquesta vegada de debò.
Us explico tot això perquè el meu propòsit d'Any Nou era deixar d'escriure. Abandonar definitivament la ficció i quedar-me només amb aquest blog (m'encanten les causes perdudes i els anacronismes) i amb alguna col·laboració puntual a algun mitjà escrit. La idea era, mica en mica, anar-me autodestruint, literàriament parlant, i a la llarga abandonar també el Tardes de Birres. Però no és tan fàcil.
El doctor House diu que la metadona és la droga més estúpida del món. No provoca  plaer i només serveix per alleujar el malestar. A mi em passa una cosa semblant amb la literatura. Res de subidón: només es tracta de calmar el mono. Malgrat tot, crec que a la llarga me'n sortiré. Cada dia em repeteixo que només necessito una última dosis però al final sempre, sempre, torno a aquella mitja dotzena de bolets..