Com que sempre tenia coses a fer, vaig trigar uns mesos a aconseguir un adhesiu. Finalment vaig comprar-ne un i, quan em disposava a enganxar-lo al cotxe, vaig sentir com entrevistaven al creador de l'adhesiu. Devia ser a RAC1 o a Catalunya Ràdio. El locutor volia saber si aquell ruc era el símbol d'alguna cosa i el creador de l'adhesiu es limitava a respondre que ell no volia entrar en jocs polítics. "Però algun sentit deu tenir el ruc..." protestava el locutor. "És un animal treballador i tossut, com els catalans" responia el dissenyador, que ja no sabia com fer-s'ho per no parlar obertament.
Em va caure l'ànima als peus. Era obvi per tothom que aquell ruc era una forma de protesta davant del toro d'Osborne, orgullós i prepotent. Era una manera molt currada de reivindicar-se (els catalans som uns mestres fent servir l'humor com a autodefensa. Fixeu-vos, per exemple, en l'APM). Que el ruc tenia un contingut polític ho sabíem tots, i la prova és que molts cotxes que duien el ruc van ser ratllats. Però el creador no tenia la valentia d'admetre-ho. Per un català això hauria estat massa: la reafirmació mai ha estat una de les nostres virtuts.
Emprenyat davant de tant dubte, vaig decidir que no enganxaria l'adhesiu. Us explico tot això perquè ahir vaig trobar el ruquet. Encara era dins la seva funda de plàstic.
- Ho sento, company - li vaig dir. - Tu no en tens cap culpa, però aquest rotllo cagadubtes em té ben fart. Ell em va mirar i -us creureu que sóc boig- va esbossar un somriure trist.
