dissabte, 31 de març de 2012

L'AVENTURA DEL KIM'S





Quan era jove i  tirava els trastos a una noia generalment anava pet. Això tenia dues avantatges: la primera és que quan em rebutjaven no m'importava gaire. La segona, i la més important, és que emborratxar-se era una manera de perdre la vergonya.

Recordo una única vegada que vaig tirar la canya anant serè. Era quan estudiava a la Facultat. Aquell dia dinava tot sol al Kim's que hi havia a a Emili Grahit. A la vora meu hi havia una noia que també menjava tota sola. De tant en tant ens miràvem. Durant molta estona vaig preguntar-me si jo li agradava. Se suposava que aquestes coses es notaven, o com a mínim això deia la gent, però jo era incapaç de desxifrar mirades, ni aquella ni cap altra. Fos com fos, era de comú acord que si una noia et mirava gaire estona era perquè volia embolicar-se amb tu. Armat només amb aquesta premissa, i sense ni una gota d'alcohol a la sang, vaig posar-me dempeus i em vaig acostar a la seva taula. Podia sentir la sang circulant per les meves orelles com si es tractés d'un riu cabalós.

Vaig aconseguir barbotejar:
- Què tal? Estàs sola?
- Sí, però espero a una persona - va respondre ella.
- Ah, perdona doncs ...
- Sí. No passa res.
Vaig tornar al meu lloc, marejat i amb ganes de que s'obrís un forat enorme al terra i se m'empassés. Si no volia rotllo, per què coi em mirava tant? Vaig intentar acabar-me l'hamburguesa però la vergonya m'havia fet un tap a  l'estómac. Cada pocs segons l'espiava de reüll i sentia com que les galtes em cremaven com si a dins hi tingués tot el foc de l'infern. Allò era terrible. Finalment vaig deixar l'entrepà a mig menjar i vaig sortir del Kim's arrossegant els peus, derrotat.

Un cop al carrer vaig recordar que havia de trucar a Algú. Vaig entrar en una cabina de telèfons que hi havia al davant del restaurant (si en fa de temps, d'aquesta història!). Mentre parlava amb l'Algú vaig veure com la noia sortia del restaurant.
Anava tota sola.