diumenge, 25 de març de 2012

HOUSE I LA RESPONSABILITAT INDIVIDUAL




Una de les qüestions recorrents de la sèrie House és el tema de la voluntat individual. Quan una persona mostra un comportament fora del normal els personatges de la sèrie assumeixen que es tracta d'un desordre neurològic. Si algú, posem pel cas, és massa generós, els metges dónen per fet que té un transtorn cerebral. Si li agraden el riscos, si és egoista o altruista, si és infidel o bon marit: tot són malfuncions del cervell. La voluntat humana no compta mai per res.

Aquest debat és antic, i ha estat abordat mil vegades pels filòsofs en diferents moments de la Història: fins a quin punt un subjecte és responsable dels seus actes? Fins a quin punt mereixem i som responsables de la nostra la sort i de la nostra desgràcia?

Durant uns quants anys em va agradar molt Sartre. La seva filosofia xoca frontalment amb la del Doctor House: segons ell, tota persona és la responsable última dels seus actes. No hi ha déus, ni destí, ni res de res, i no podem culpar a ningú dels nostres fracassos. Darrerament hi ha diferents corrents New Age que han revisat i fet seva aquesta idea. La més coneguda és la Llei de l'Atracció, formulada en el bestseller El Secret. Segons aquesta premissa, ens passa tot el que projectem mentalment. Un pensament positiu comportarà actes positius, i un  pensament negatiu portarà desgràcies. La malaltia, per exemple, és culpa d'un pensament negatiu.

M'he fet gran i ja no m'agrada Sartre, i encara menys les tesis d'El Secret. Com en House, crec que bona part del nostre comportament ja ens ve donat: les neurones van pel seu compte, i en alguns moments hi ha ben poca cosa a fer-hi.  La vida va com va i la sort existeix, i pensar coses bones no farà que les atraiem. De fet, jo era dels que pensava que suspendria un examen i, al final, sempre treia un cinc pelat.