divendres, 27 d’abril de 2012

EN MOHAMED




Per coses de la vida una nit vaig acabar tot sol al Saratoga, a Girona. Estava de mala lluna i el cambrer, en Richard, em va preparar un parell de còctels (en aquella època hi anava molt sovint i li servia de conillet d'índies). Al cap d'una estona vaig trobar-me millor i vaig parlar amb el meu company de barra.
Era un magrebí que es deia Mohamed. Jo ja el tenia vist. El paio bevia una cervesa, i no era pas la primera. De fet, anava força pet. Va explicar-me que estava a l'atur i que sempre discutia amb la seva dona, i que després sortia a beure (era musulmà i ho feia d'amagat). Va remarcar que, a diferència de molts compatriotes seus, ell mai li havia posat una mà al damunt, i que en tot cas era quasi el contrari. Era impossible que aquell tipus em caigués malament. Vam xerrar força estona, explicant-nos la vida i els problemes, i ens vam acomiadar.

L'endemà vaig tornar al bar perquè havia quedat per sopar i aquell era el punt de trobada. Hi havia en Mohamed amb un altre magrebí que, aquest sí, duia una barba llarga i terrorífica. En Mohamed bevia un suc de taronja i el seu amic un te. Jo vaig demanar una cervesa i, assegurant-me que el seu amic talibà no em veia, vaig fer el gest de brindar. Ell va somriure i va aixecar el seu suc de taronja (pensant, segurament, que seria molt més bo amb una mica de vodka), tornant-me el gest. Un brindis per la multiculturalitat.