diumenge, 29 d’abril de 2012

L'ESCOMBRIAIRE EMPRENYAT I LA BICICLETA DEL MAGREBÍ



L'altre dia, mentre escrivia la història d'en Mohamed, em va venir al cap una altra aventura protagonitzada per un altre magrebí borratxo. Va passar més o menys a la mateixa època. Un divendres tornava a casa tot sol i al Carrer de la Creu (just al davant del restaurant xinès) vaig topar-me amb una baralla. Un dels contendents era un escombriarie a qui coneixia de vista: anava sovint al bar Onyar, com jo. Deien que era un mala peça. L'altre era un magrebí que portava una trompa com un piano. Sembla ser que el pobre tipus volia agafar la seva bicicleta, que estava lligada a un arbre, i anar-se'n a dormir la mona. Endevineu què li va passar? Que va ensopegar, literalment, amb l'escombriaire. Eren quarts de quatre de la matinada, no hi havia ningú pels carrers i ell va xocar de cares amb un dels pitjors trinxeraires del barri. L'escombriaire li va clavar una empenta i el moro va caure de culs al terra. Cada vegada que s'aixecava tornava a caure, bé perquè anava pet, bé perquè l'altre l'empenyia.
- Yo solo quiero mi bici... -suplicava.
- Y una mierda - responia l'altre.
Al final vaig intervenir-hi.
- Deixa que agafi la bici i se'n vagi.
- Tú no te metas, imbécil. Además, me ha roto la cadena de oro. Mira...
I em va ensenyar una cadena daurada gruixuda, més falsa que Judes, que efectivament estava trencada.
- Està borratxo, pobre tio.
En comptes de respondre l'escombriaire, que també anava pet, va agafar el telèfon mòbil i va telefonar a un amic seu.
- Ven aquí, que tengo un pollo montado que no veas...
Jo volia córrer cames ajudeu-me, però em veia incapaç de deixar al pobre magrebí, que encara lluitava per aixecar-se, a mercè d'aquell energúmen.
Aleshores vaig veure les llums blaves: la policia havia muntat un control d'alcoholèmia molt a la vora, a la plaça dels Països Catalans. Vaig agafar el meu propi telèfon mòbil i vaig trucar-los, explicant tot el merder. Procurava mantenir-me a distància de l'escombriaire i, per si les mosques, també del magrebí. Vaig veure com un dels cotxes patrulla sortia del control i entrava en direcció prohibida pel carrer de la Creu. Al mateix temps arribava l'amic de l'escombriaire, un xaval alt i cepat que duia un xandall del Madrid. En adonar-se de les sirenes el nano va ser prou ràpid per girar cua i desaparèixer. L'escombriaire, en veure la policia, va allunyar-se del magrebí. I jo, al meu torn, em vaig allunyar de tothom.