El nom Jordi ve del grec i significa, més o menys, "el que treballa la terra". És a dir, pagès. Però Sant Jordi no era un camperol galtavermell, sinó un militar romà amb el que avui en dia en diríem un càrrec intermig. Va néixer el segle III a Capadòcia, a l’actual Turquia. Quan l’emperador Dioclecià va començar les persecucions contra els cristians, Jordi va ser condemnat perquè no va voler renegar de la seva fe. A diferència de molts dels seus correligionaris, Jordi no va ser arrestat, sinó que va entregar-se voluntàriament. Els romans van tancar-lo en una cel·la i allà va començar el seu martiri.
Segons els autors cristians, durant uns dies el van assotar, el van lligar a un poltre de tortura, van cremar-lo amb torxes, li van foradar la pell amb garfis i després van tirar-hi sal, el van banyar amb cal viva primer i en plom fos després. Van posar-lo dins d’una bóta plena de claus (en d’altres versions són ganivets) i el van fer rodolar per una pendent (el mateix que li van fer, per cert, a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona). Jordi no acabava de morir-se, i al cap de pocs dies s’havia recuperat miraculosament de totes les ferides i tornava a estar com nou. Els romans, lògicament, no se’n sabien avenir. Tenien una tècnica molt depurada a l’hora de torturar i matar gent, però aquell paio es negava a anar-se'n a l'altre barri.
Aleshores algú va decidir que li farien beure verí, cosa que lògicament no va servir de res perquè se’l va empassar com si fos una cervesa freda un migdia d’estiu. Durant tot aquest temps sembla ser que encara va trobar una estona per ressuscitar un difunt (no queda clar de qui es tractava) i per fer cobrar vida a una estàtua, que es va posar a parlar i va afirmar que només hi ha un únic Déu. Finalment van arrossegar-lo per tota la ciutat amb un cavall i, d’alguna manera, van aconseguir decapitar-lo. Una altra versió diu que va ser torturat durant set anys, i que va morir i va ressuscitar tres vegades, fins que al final van poder tallar-li el cap. Es creu que el dia de la seva mort va ser, precisament, el vint-i-tres d’abril.
Durant anys aquests fets van ser donats per bons, fins que al final, fins i tot l’Església va haver d’admetre que potser havien exagerat una mica a l’hora de descriure les tortures.
La llegenda és molt diferent. Va fer-se popular durant el segle XIII i aquesta sí que la sabeu tots, encara que la versió que ara s’explica i la versió original són una mica diferents. El drac vivia en un llac, i feia una pudor horrible. El drac, no pas el llac. O potser tots dos, qui sap. El tema del sorteig i de la princesa sí que és exactament el mateix, però el final és curiós: quan Sant Jordi va derrotar al monstre el va lligar un mocador de seda, com si fos un gosset falder, i el va entregar a la princesa perquè el passegés. Quan van tornar a la ciutat la gent es va alarmar. El cavaller els hi va dir que no tinguessin por, i que si es convertien al cristianisme ell rebria el poder de matar al drac. La multitud va obeir – no hi havia altre remei- i es van batejar en massa. Quan tots van ser cristianitzats, el Sant va matar al drac d’un cop d’espasa. No sabrem mai si tot plegat va ser una de les estratègies de màrqueting més brillants de la història. Al capdavall, va aconseguir cristianitzar a una ciutat sencera.
