Pilat passava aquell mati tranquil.lament a la sala de recepcions i li van portar un presoner perquè dictés sentència. Ja n'havia sentit parlar: era una mena de profeta que assegurava ser el fill de Déu. A ell això li portava fluixa, però els jueus semblaven molt ofesos. Tampoc era gaire difícil, ofendre'ls. Més aviat li preocupava que pogués haver-hi una revolta per culpa d'aquell tipus. Caifàs, el representant dels savis jueus, va llegir la llista de càrrecs de què se l'acusava. Pilat sospirava, avorrit: hauria preferit estar a qualsevol lloc menys aquell. En realitat aquell home li queia bé (de fet, li queia bé qualsevol que toqués els nassos a l'artistocràcia jueva) i no veia motiu per matar-lo, tal i com li demanaven. Al final, després de tanta insistència, va rentar-se les mans. Què més podia fer? No valia la pena enfrontar-se al consell jueu i, de fet, potser tenien raó quan parlaven de revoltes. Se sentia atrapat. Fastiguejat.
Era pels volts de Pasqua, la festa per celebrar l'èxode d'Egipte, i la tradició era d'alliberar un presoner. Pilat va proposar al poble que demanés l'indult per a Jesús. Però la xusma és voluble, oblidadissa i capritxosa, i va escollir a Barrabàs (aquest és un tema apassionant que mereix no un, sinó una dotzena de posts). Ponç Pilat va fer el que va poder, però és obvi que no va ser suficient, ja que hores més tard Jesús moriria a la creu. El governador no era un mal tipus, només algú sobrepassat per les circumstàncies.
Hi ha un fragment de la conversa que tots dos mantenen que m'encanta. Pilat, com tots els romans, era descregut i cínic. Jesús li diu: "Tots els que busquen la veritat vénen a mi". "La veritat?" va preguntar Pilat arrufant el nas. "I què és, la veritat?". I, sense donar temps a l'altre perquè respongués, va sortir de la sala.
