dilluns, 9 de setembre de 2013

ELS MEUS PODERS MÀGICS

A l'hora de descriure un lloc la majoria de vegades faig servir espais físics reals que conec més o menys bé.  Això dóna al text una major credibilitat i realisme. En canvi, quan he de crear personatges mai em baso en persones conegudes sinó que me'ls invento, complementant-los -això sí- amb alguns detalls d'aquí i d'allà.

Imagineu-vos quina va ser la meva sopresa quan un dia -ja fa temps- al Mercadona de Girona (c/ del Carme) vaig veure a la Lara, un personatge de Manual de Supervivència. Era exactament com me l'havia imaginada: rossa de pot, atractiva però amb lleus imperfeccions, vestida com un putarrot (però un putarrot amb certa classe, no pas una choni qualsevol). Vaig quedar parat, era com si el personatge s'hagués materialitzat en el món real. Durant una estona vaig seguir-la pel Mercadona, i com més  me la mirava més em convencia que era la Lara. Fins i tot se'm va ocórrer que potser era una noia del barri i que jo, sense donar-me'n compte, havia gravat la seva imatge al meu subconscient, i a partir d'allò havia nascut el personatge. Podria ser, sí, però des d'aquell dia que no la vaig veure mai més, com si hagués tornat a les pàgines de la novel·la.

Fa pocs dies era al Wala buscant uns pantalons curts per anar al gimnàs, i allà vaig trobar-me amb un altre personatge de les meves novel·les, aquesta vegada també femení. La Celi, la farmacéutica del gat de Schrödinger. Com em va passar la primera vegada, aquella noia era exactament com me l'havia imaginada. La mateixa  edat, el mateix color de cabell, la mateixa manera de vestir: era com si un científic boig amb una estranya màquina materialitzadora hagués fet realitat les meves fantasies. Com el dia del Mercadona, vaig seguir-la una estona dissimuladament, i com anys enrere vaig tenir una sensació creixent de que aquella era l'autèntica Celi. Us juro que és una sensació raríssima, un dejà vu multiplicat per mil.

Però la Celi no estava sola: amb ella hi anava un paio catxes, fins i tot diria que molt catxes. Les noies com ella tendeixen a anar amb nois catxes, o molt esportistes -també valen els discjòqueis esquàlids i els arquitectes runners-. El tio va mirar-me malament, convençut que volia lligar-me  la seva nòvia. Duia les celles molt depilades, que és una cosa que sempre us ha de fer por en un home. "Merda" vaig pensar, i vaig aconseguir girar per un passadís i perdre'm entre els xandalls i les bambes, sentint-me com un pervertit.

Ni la Celi ni la Lara em van veure, o si ho van fer no van mostrar cap signe de reconeixement. M'he penedit moltes vegades de no haver-les parat amb qualsevol excusa idiota, però la sensació d'irrealitat és tan bèstia que et deixa ben descol·locat. Al capdavall, què els podria dir? Sóc el vostre pare. Jo us he creat. Vosaltres només sou els meus pensaments fets carn. La matèria de la qual están fetes els somnis.