divendres, 15 de novembre de 2013

EL DILEMA DEL GINTÒNIC

Fins no fa gaire el gintònic era una beguda de bar Manolo i de puticlub. Se servia en un got llarg i, quan el bar tancava, el cambrer feia servir la mateixa ginebra per netejar la barra. En comptes d'acompanyar-lo amb pebre de Ceylan i tirabuixons de llima mexicana et servien una tapeta de morro de porc ranci o llardons. Amb sort dins del got hi surava una rodanxa de llimona mostiua i la tònica era freda. La mateixa gent que bevia gintònics tenia tendència a fer comentaris extraordinàriament grollers sobre la filla de l'amo del bar, o sobre la caixera del Mercadona del costat. Era una beguda tan horrible que durant una època en vaig beure amb l'esperança que les copes em duressin més estona que els jotabéscola, que m'empassava com si fossin aigua mineral. També vaig intentar-ho amb els Ducados -volia abandonar el tabac ros, que em tenia atrapat-, fracassant en totes dues ocasions. Però això és una altra història.


El primer gintònic temàtic el vaig beure, esclar, a Alacant. Era de cogombre, i en aquell moment ens va semblar una extravagància passatgera. Els moderns encara no existien i la gent es limitava als combinats tradicionals. Molt de vodka i rom. Dos o tres anys després vaig beure el primer gintònic temàtic a Girona, al Saratoga (en aquella època en Richard era cambrer i ens preparava uns còctels fantàstics). A partir d'aquí ja no hi va haver volta enrere.

Ara tothom beu gintònics com si l'endemà no existís. I endevineu què està passant? Que com que el gintònic és una beguda mainstream els moderns, modernets i modernillos -que en el seu moment es vanagloriaven d'haver rescatat aquesta beguda de tavernes de barri i bars de cantonada- ara en reneguen. Ells no poden beure el que beu tothom. I com que el que diuen els modernets esdevé Veritat, tothom fa bromes al voltant del gintònic. Beure gintònic ja no fa modern, i es comencen a buscar alternatives: sembla que el rom apreta fort. I el Jagerminster, aquella ratafia magnificada. Ara el que és mainstream és criticar el gintònic. Aneu a parir, va!

A sí que m'agrada el gintònic. M'agrada tant que molts dies a casa me'n preparo un (o dos). Sense que ningú em vegi, sense fer veure que conec els botànics de la ginebra, sense parlar del punch del pebre vermell o del toc andalús de la menta. M'encanta el gintònic, i ho dic obertament (també m'agrada la cervesa, el jotabécola, el whisky sol -sobretot el fumat-, el Bloody Mary, el vermut -una altre beguda que comença a despuntar entre la modernor-, el vi negre, el vi blanc, el vi rosat i un llarguíssim etcètera). M'agrada el gintònic i m'alegro que els moderns l'abandonin. Així no haurem de sentir tantes parides.