LA GRAN CONSPIRACIÓ I LA RECAPTA D'ALIMENTS

Avui fa un any la meva dona i jo érem a casa d'uns amics fent una costellada. Allà vàrem coincidir amb una gent a qui coneixíem de vista. Va resultar que al xef se li va acabar el carbó de barbacoa i em vaig oferir per anar-ne a comprar. Un dels paios a qui coneixia de vista es va voler acompanyar-me. "Així comprarem més vi, que si no farem curt". Ho vaig trobar una idea fantàstica: mai has de fer curt de vi.

Quan érem al súper vàrem trobar els voluntaris del Banc d'Aliments que ens van demanar la nostra col·laboració. Jo tenia pensat anar-hi més tard i comprar un parell de bosses, però no vaig saber dir que no i vaig comprar uns quants bricks de llet. Vaig observar que el meu nou amic ni havia acceptat cap bossa ni semblava gaire disposat a ajudar. Arribats a la zona dels vins vaig mirar-me ampolles de cinc o sis euros. "Aquest està força bé" vaig dir assenyalant un vi de l'Empordà. Ell va arronsar les espatlles: "És que jo, vins de menys de quinze euros no en bec". En aquell precís moment vaig començar a covar un fort sentiment d'antipatia, però em vaig autocontrolar: encara teníem tot el dinar per davant.

Mentre menjàvem vaig descobrir de què treballava: era sindicalista. Quins collons. Una persona que teòricament està sensibilitzada amb les problemàtiques socials incapaç de comprar un paquet d'arròs al Dia. Ja em direu com s'entén, això. Però, com passa quasi sempre, el pitjor encara havia de venir. A l'hora de les postres, tots afectats pel vi de cinc o sis euros, el noi va començar a explicar que tot això de les maratons i les recaptes d'aliments eren grans conspiracions de La Caixa, que es veu que s'enriqueix de mala manera, i de no sé quins capellans de no sé quin poble, que a l'hora de la veritat no repartien els aliments sinó que se'ls quedaven o els revenien, no ho recordo bé. "La mare que et va parir" vaig pensar, però no vaig dir gaire res perquè no volia encetar una discussió absurda (d'altres vegades m'ha passat i no vull espatllar més àpats, d'altra banda ben agradables).


Quan vam ser a casa vaig anar al súper a comprar quatre coses per la recapta. Fent de voluntaris hi havia quatre iaios, i una petiat corrua de gent feia cua per entregar bosses d'aliments. Us juro que em van venir llàgrimes als ulls. Vaig preguntar a una senyora què els hi faltava i em va dir que no tenien gaire coses per nens -que massa vegades han de pagar la imbecil·litat o la mala sort dels seus pares-. En concret, volien Nocilla. Vaig anar al prestatge i vaig comprar tots els pots. En total, deu o dotze. Cada pot valia un euro i escaig, de manera que només vaig gastar vint-i-tants miserables euros. Molts dels que llegiu això -jo el primer- us haureu petejat força més en una simple nit de copes, un dia que anàveu a fer un toc i prou, que demà m'he de llevar d'hora. Mentre els col·locava al carretó em va venir al cap el sindicalista i vaig pensar que, per més que cridin i rondinin, les putes paraules i les conspiracions no donen menjar a ningú. Això sí, són una excusa esplèndida perquè els miserables puguin seguir essent miserables.