divendres, 1 de novembre de 2013

EN JOSEP PUNTÍ, THE CROW I EL CONY DE VELL QUE NO M'HA DEIXAT EL DIARI.

Avui tenia ganes d’escriure sobre el collonut concert-presentació que en Josep Puntí va fer ahir al Context. Hauria estat un d’aquells posts amb banda sonora, i us hauria demanat que mentre el llegíssiu féssiu clic aquí. Segurament hauria tingut un punt de la melangia important perquè les Fires de Girona i en Puntí sempre em fan sentir una tristor més dolça que amargant.

L’opció B era escriure un post sobre The Crow, la pel·lícula que segurament he vist més vegades i que quasi cada any, per Tots Sants, torno a veure. Us hauria explicat perquè aquesta pel·li ha estat –i encara és- tan especial per mi.


Però necessito desfogar-me, així que avui us parlaré d’una altra cosa. Mireu: aquest matí tenia una horeta lliure i he decidit anar al bar a fer un tallat o dos i llegir el diari. Quan he arribat l'únic diari tenia un vell. “Espera’t”, m’he dit, “que de seguida estarà”. En efecte, el vell aviat ha acabat el diari però, sorpresa, ha tornat a començar-lo, aquesta vegada des de la darrera pàgina. “Cony de vell” he pensat, i he seguit escoltant la conversa de la barra: un paio amb gorra i xandall despotricava dels immigrants. Deia unes coses horroroses, fins i tot pels estàndards d’una barra de bar. El més divertit de tot és que el molt imbècil té una xicota sudamericana. En fi, que mentre escoltava a aquell retardat el vell ha arribat a la primera pàgina del diari. I endevineu què ha fet? Doncs que ha tornat a començar-lo. Passava les pàgines amb molta calma, llepant el dit com els monjos del Nom de la Rosa (he de confessar que quasi he desitjat que tingués un destí similar). Al final he entès que aquell vell mai deixaria anar el diari, de manera que he canviat de bar. 

Sí, us llegeixo el pensament: l’opció de comprar un diari estava descartada per motius purament logístics. Per cert, feu-me pensar que un dia us expliqui un parell de coses d'aquesta pel·lícula/novel·la.



A l’altra bar el diari el tenia una parella. En aquests casos normalment un dels dos el llegeix mentre que l’altre es concentra en el seu cafè amb llet, però aquests dos no: llegien junts article per article, i fins i tot semblava que els comentessin. Després s’han posat a xerrar de vés a saber què amb el diari obert davant seu. Emprenyat, he fotut el camp del bar i m’he quedat sense llegir el diari. I, per culpa d’això, m’he hagut de desfogar escrivint aquest post, i no us he pogut parlar d’en Josep Puntí, ni del recital d’ahir, ni de la tardor gironina i la tristesa que em provoca. Ni tan sols de The Crow. Quins collons.