dilluns, 25 de novembre de 2013

QUAN TU ETS EL DOLENT

L'altre dia us parlava d'una escalfabraguetes. El post d'avui va de la situació contrària: de quan el dolent de la pel·lícula ets tu. Primer de tot pitja aquí per escoltar la banda sonora mentre vas llegint.

Aquesta història és de fa molts anys, quan el Món Apart encara es deia Inèdit (una edat d'herois i de llegendes), enclavat en una Girona no tan pretenciosa com la que patim avui. Una nit de divendres o de dissabte, tan li fa, els meus amics i jo érem a l'Inèdit, bevent i fent l'idiota. Faltaven molts pocs dies per Nadal. A la barra hi havia l'Adrià Puntí i de seguida vam començar a xerrar vés a saber de què i a encadenar, ho recordo perfectament, Voll Damms. Amb ell hi havia tres o quatre noies i vaig acabar embolicant-me amb una. Aquell dia plovia -o feia molt fred- i no teníem enlloc on anar, de manera que vam quedar uns quants dies més tard, el 27 de desembre, a la porta de l'hotel Melià, perquè ella vivia a la vora i podríem anar a casa seva a acabar el que havíem començat.


Però jo em vaig ficar malalt. El dia de Sant Esteve, a la tarda, vaig agafar una grip que em va deixar baldat. Avui en dia hauríem pogut aplaçar-ho enviant un simple watsap, però els telèfons mòbils encara eren una extravagància de yuppies amb hombreres que es deturaven al mig de la plaça a parlar perquè tothom els veiés. Tenia el seu número de telèfon i vaig trucar-la per dir-li que estava al llit. Ella no era a casa i vaig pensar que ho tornaria a provar més tard. Més tard no ho vaig tornar a provar. L'endemà volia trucar-la per demanar perdó, però em sentia tan avergonyit que no vaig atrevir-me. La cosa es va acabar aquí.

No sé perquè m'ha vingut aquesta història al cap, darrerament em passa molt. A mi una plantada m'hauria deixat fet pols, ja en vaig patir alguna i sé de què parlo. Suposo que la noia devia pensar, i amb raó, que era un imbècil. Quanta raó tenies, amiga (em sap greu, però per més que m'hi esforci no recordo com et deies). Si per una extraordinària coincidència còsmica estàs llegint aquest blog -al capdavall Girona i rodalies és un poble- sàpigues que, quinze anys enrere, encara recordo que et vaig deixar a l'estacada. No t'ho vaig dir aleshores però ho faig ara: em sap greu.