Quan tens un fill aquest deu per cent de probabilitats negatives es converteix, calculo, en un trenta. És fàcil que el nen tingui la passa de la panxa, o del coll, o la grip, o bronquitis, o un mastocitoma que li pica i no el deixa dormir, o dermatitis del bolquer. A vegades passa que el nen no vol adormir-se, i menys sovint- però també passa- has de córrer al metge perquè està a quaranta de febre o perquè li surten coses rares a la pell.
Diuen els veterans que amb cada fill aquest índex de probabilitats negatives puja un vint per cent per individu (en realitat em van explicar no sé què d'unes progressions geomètriques i aritmètiques. Se suposa que el percentatge puja encara més, però no us ho sé explicar). Com més fills tens, menys probabilitats d'escriure, o de veure el darrer capítol de la teva sèrie preferida. O fins i tot de dormir d'una tirada. Amb tres fills, que és un número alt però de cap manera forassenyat, només tens un trenta per cent de possibilitats (!) de fer el que tu vulguis.
Ara algú pensarà: de quina muntanya baixa aquest imbècil? Tothom sap que la vida és una qüestió de probabilitats. Que es pensa que ha inventat la sopa d'all? És cert, tots ho sabem o ho intuïm. El que passa és que hi ha moments determinats que ens sembla més evident que en d'altres. En Lluc fa dies que està delicat i ara és un d'aquests moments. Que per què em queixo? No m'estic pas queixant. O sí, no ho sé. El que sí és clar i irrefutable és el que un pediatra li va dir al meu oncle polític: "¿No querías tener hijos? Pues ahora jódete". Per això ens queden els blogs: per desfogar-nos. O no.
