dijous, 9 d’octubre de 2014

I SURVIVED THE EBOLA VIRUS

Quan érem adolescents alguns professors de l'Institut -escriptors frustrats, informàtics cremats, traductors sense ningú a qui traduir- ens explicaven que l'Àfrica és un continent meravellós, ple de gent meravellosa i amb una cultura tant o més rica que la nostra. Les tribus eren regides per matriarques benèvoles i progressistes, i els bruixots eren capaços de guarir quasi qualsevol malaltia gràcies a les plantes i a la seva saviesa ancestral. Segons els nostres professors, l'endarreriment i les misèries de l'Àfrica van començar, exactament, en el moment de la colonització, o potser durant l'esclavatge. Abans de tot això, el continent havia estat poblat per societats utòpicament avançades, una mica a l'estil de l'Atlàntida o Lemúria. Aquells professors van aconseguir fer-nos sentir culpables, com si els estudiants haguéssim anat personalment a explotar els pobres africans i a beure gintònics mentre dos esclaves (o esclaus, segons gustos) ens ventaven amb fulles de palmera.

Però un dia ens vam fer grans, i alguns vam començar a llegir. No pas gaires, però uns quants sí. De fet, no cal llegir gaire: només cal obrir els ulls. Aquests mesos a  l'Àfrica s'han assaltat centres de confinament de malalts d'èbola, sota el crit de "L'ébola no existeix", i s'han alliberat a tots els malalts. Paradoxalment, en d'altres zones els escassíssims supervivients de l'èbola són repudiats per la societat i abandonats a la seva sort, perquè no creuen que ningú pugui guarir-se. Els doctors estrangers s'han hagut d'empescar una mena de diplomes que certifiquen que els pacients estan perfectament curats. Una mena de I survived the ebola virus, però amb diploma en comptes de samarreta. A Uganda les unitats mèdiques han estat apedregades i assaltades, i en algunes localitats fins i tot han fet volar els ponts pels aires per evitar que no hi vagin els metges. Sembla ser que quan els blancs desinfecten les cases amb un preparat de clor els africans es pensen que, en realitat, estan escampant la malaltia.

L'Àfrica té molts problemes, i la majoria vénen de lluny. Parlem d'un continent on els nens albins són assassinats i, a vegades, devorats. Els bruixots fan servir parts del seu cos per fer encanteris. Parlem d'un continent on els malalts mentals són tractats de la forma més inhumana i cruel. Alguns nens són segrestats i obligats a fer de soldat. La violència sexual és vergonyosament generalitzada, i els violadors sovint en surten indemnes. L'Islam, una religió que atrau els pitjors fanàtics i assassins, s'ensenyoreix d'àmplies regions del continent, perpetrant barbaritats com el segrest de les cent noies, un segrest del qual tothom s'ha oblidat perquè és massa horrorós saber què els hi pot haver passat a aquelles pobres nenes. L'Islam, aquella religió entranyable que no et deixa beure alcohol ni menjar llonganissa per respecte a Al·là, però que, a canvi, et permet maltractar les dones tant com vulguis. Tot això sense oblidar-nos que durant l'època de l'esclavatge algunes tribus ajudaven als negrers a capturar els seus propis veïns, o dels conflictes sanguinaris que es perpetuen, els orígens i les motivacions dels quals fins i tot els propis combatents ignoren. I així podem anar fent.

L'home blanc és d'una vilesa extrema. Això no cal que us ho digui. Però retratar als africans com el non-plus-ultra de les virtuts i la bondat és, en el millor dels casos, equivocat. En el pitjor, una manipulació burda i, per motius que se m'escapen, interessada. En  aquest món que vivim ningú no val gaire res.