SELFIE STICK

Els amics de la infància, si són dels de veritat -dels que t'ajudaven a fer i a desfer cabanes, a explorar el bosc, els que t'havien espellifat a plantofades el nas i els genolls- duren molts anys. Potser per sempre. Encara que faci temps que no us veieu, quan us retrobeu tot llisca i és senzill, no pas com aquells àpats on tots hem d'anar de tant en tant i que ens obliguen a fotre'ns un parell de vermuts abans d'entrar per no semblar mig imbècils. Lluitar contra el barri veí i berenar pa amb xocolata i xarop de grosella crea lligams de naturalesa quasi mística, dificilíssims de trencar.

Un cop l'any ens trobem els exploradors i els bosquetans dels vells temps. Els que miràvem el Equipo A, en Batman panxut, el Coche Fantástico i altres sèries meravelloses. A l'hivern menjàvem torrades fetes al foc i a l'estiu bevíem gaspatxo que preparava la meva àvia. També fèiem polos de Coca-cola i de Tang. Ens hostiàvem amb un nen que es deia Miguel Ángel i que ens semblava la pell de Barrabàs perquè ens trencava les joguines. He sentit dir que ara és un pobre diable. Malaguanyat Miguel Ángel.

Vam retrobar-nos fa dues setmanes a Sant Grau d'Ardenya. Havent menjat vam fer-nos una foto.

- Va, una selfie - va proposar algú.

Vam escollir la vella barca que el meu avi havia rescatat perquè juguéssim. Aquella ferralla havia estat nau espacial i vaixell pirata, i era lògic que féssim  la selfie allà. Vaig pensar que faríem com aquells actors de Hollywood durant no sé quina gala: un aguantaria el telèfon i tots sortiríem amb el cap mig tallat, com en Brad Pitt. Però no. La Cris va treure un selfie stick. Tothom sabia perfectament què era. La meva dona i jo, no. És més: ni tan sols n'havíem sentit parlar mai. Des que ha nascut el meu segon fill que visc en una mena de llimb del qual em puc escapar poques vegades, i quasi sempre és per anar al gimnàs. Ja no m'entero de res. Fixeu-vos, he trigat dues setmanes a trobar una estoneta per escriure aquest post. El país passa per moments històrics i jo només estic pendent de si el meu fill petit s'ha cagat al damunt. En fi.

Sovint penso en quins records de la infància conservaran els meus nanos. Sóc un neuròtic perdut però crec que vaig tenir una infància feliç. Els meus rotllos raros vénen d'una altra banda, vés a saber quina. Malgrat tot, miro enrere i m'adono que ens ho vàrem passar molt bé. La infància és el vertader paradís perdut. L'adolescència, una merda, i la juventut una etapa sobrevalorada. La felicitat es va acabar quan les fresses del bosc que sentíem de nit van deixar de ser extraterrestres tirant tratjos amb poders, com el del Gran Héroe Americano, i es van convertir en el monòton soroll del vent entre les branques.

Ah, m'oblidava de la selfie!