En general una manifestació és terreny abonat per tota classe de friquis, que surten de casa seva i aprofiten per fer el ridícul sense que ningú se'n doni gaire compte. L'ANC ha tingut la virtut d'esdevenir autènticament transversal, i mentre les manis a favor de la independència també tenen la seva quota de penjats (i n'hi ha cada un que Déu n'hi do) la gran majoria són gent normal i corrent. Gent a qui en un moment donat convidaries a casa a fer un cafè. O un gin tònic. Societat Civil catalana té voluntat d'esdevenir la versió espanyola i unionista de l'ANC, però encara li queda molt camí per recórrer. De moment només és capaç de convocar uns quants milers de persones. Fins i tot la plaça del meu poble es veia més plena l'endemà que l'Estat va tombar la consulta. I no només hi havia poca gent, sinó que s'hi reunia el bo i millor de cada casa. La flor i nata de l'espanyolisme més tronat, escolti. Alguns d'ells semblaven estúpids. D'altres, amb greus mancances socials o emocionals. Uns quants eren directament retardats, i és una crueltat fer-ne broma, com la senyora del paraigües i l'adhesiu al front.
Si això és el millor que els Sociedad Civil poden reunir, el gran misteri és com és que encara no som independents.
Disculpeu el vídeo amb tots els dibuixots inserits. Podeu veure l'original, sense tanta ximpleria, fent clic aquí.
