Quan el gran Damià Bardera em va proposar d'anar a la festa de la revista Esguard de seguida vaig dir que sí. Sóc un pare modèlic, però fugir una estona sempre és saludable per la ment i bo per l'esperit. Es veu que el cabró havia estat portada de la revista. No sé pas com collons s'ho carda.
La festa era a l'antiga fàbrica de la Damm. A Barcelona les festes no se celebren a la plaça, ni a l'envelat, ni al pavelló polivalent o esportiu, sinó en fàbriques de cervesa. Em diuen que la de Moritz també té overbooking. És estrany, però qualsevol s'arrisca a dir res. Abans d'entrar, un parell de cerveses en un bar que semblava una casa de putes però que en realitat era un tuguri d'aquells on vas a emborratxar-te miserablement i a explicar les teves desgràcies al cambrer -que va mudat com un Sant Ferriol- i a tirar els trastos a la seva companya xinesa i escotada. Sense un mínim de dues canyes sóc un antisocial perillós. A partir de la tercera em comporto com un humà més o menys normal.
Tan bon punt vam arribar ens van fer una foto, una cosa que a Girona només passa en els bars extremadament pretenciosos. En Bardera és el de la dreta, la seva dona la mig i jo el de l'esquerra, amb la samarreta d'en Batman fent-se una selfie que el meu germà va tenir la gentilesa de regalar-me. En Bardera, tan trempat com és, no sabia que aquell cartellet on hi posava Esguard era una bafarada, i que l'havies de col·locar-la a la vora de la boca, com si parlessis.
Un cop a dins la barra lliure va fer la seva funció lubricant i tot va anar com una seda. En Germà Capdevila, l'editor, va explicar-nos les novetats i els plans de futur. He de reconèixer que encara no m'havia baixat l'aplicació però va ser el primer que vaig fer quan vaig arribar a casa. Us animo a fer-ho. Si la gent d'aquí no contribueix a la cultura local no ho faran pas els extremenys. Ni els riojans. D'altra banda, sóc dels qui pensa que les tauletes i els mòbils són, inevitablement, el nou suport de la premsa escrita. I dels llibres potser també, però això trigarem més a veure-ho.
La festa era un quiésqui del món cultural, i només jo i algun altre pelacanyes semblàvem fora de lloc, com quan et conviden a una festa normal i tu et pensaves que era de disfresses i t'hi presentes disfressat de barra de pa o d'infermera sexi. Dios los cría y ellos se juntan, i de seguida em vaig fer amic d'un paio que, mentre pixàvem, em va explicar que anava tan pet que no podia tornar al lloc on se l'esperava. La plana major de la faràndula cultural i literària era allà i jo em feia amic d'aquell tio. Em va dir:
- M'hauré de quedar a dormir per aquí i anar a treballar demà de bon matí.
Jo vaig assentir, comprensiu. Coneixia bé aquella història perquè també era la meva: la sala plena d'escriptors, periodistes i editors i jo m'entretenia xerrant amb un borratxo a qui havia conegut mentre pixàvem. Potser és per això que no surto a la portada de cap revista.
