Can Xamfaina és un d'aquells bars que un dia desapareixeran tristament, sense possibilitat de resurrecció. No se li poden fer neteges de cara ni canvis d'estil, perquè ja no seria can Xamfaina.
Ubicat a la carretera que travessa Cassà, conserva un toldo descolorit amb el seu nom oficial: Frankfurt Nuri. En aquella època els noms dels bars, per semblar moderns, incloïen les paraules "frankfurt", "snack" o el genitiu saxó "'s".
És un lloc únic, mereixedor d'un relat curt, i mig m'estranya que no l'hagin envaït hordes d'aquells urbanites que busquen llocs autèntics. Pots menjar-hi una entrepà d'hamburguesa excel·lent, i uns frankfurts igualment deliciosos (per estrany que sembli, al món hi ha frankfurts deliciosos). Brasons de xai, bistec de cavall, botifarra amb seques, senglar estofat. No diuen salsa ketxup, sinó tomata. El vi és de bota, del que té molt pòsit i et fa anar de tort al cap de tres gots: has d'aigualir-lo amb sifó. És normal compartir barra, a l'hora de sopar, amb caçadors que hi són des del migdia, quan han tornat de cacera. Es criden els uns als altres d'una punta a l'altre del restaurant, i a vegades es fa difícil entendre'ls. Els seus gossos tenen noms com ara Sandokan o Capitán. La Núria se'ls mira a tots -ens mira a tots- amb una paciència infinita, com si qualsevol cosa que poguéssim dir o fer ella ja l'hagués vist o sentit mil vegades. Les cambreres joves i boniques que l'ajuden són el blanc dels afamats caçadors, que allà canvïen l'escopeta per la llengua afilada, tot i que potser una mica lenta per culpa del mam.
Els cassanencs combaten la tristor dels diumenges al vespre amb pizzes i kebabs. Tan una cosa com l'altra estan molt bé, però no s'acosten, ni de lluny, a l'hamburguesa amb ceba i formatge que prepara la Núria.
