La tradició mana que els pelegrins s'enduguin una mica d'aigua amb una ampolleta per si mai han de batejar un fill o un nét. En aquella època -vaig estar a Israel fa quatre anys- jo no pensava que mai tingués fills, però vaig omplir una ampolleta igualment. Vaig deixar-la a l'hotel i vaig estar a punt de beure-me-la vàries vegades, sobretot quan tornava de nit. D'alguna manera aquesta aigua va arribar a Catalunya, on la meva mare la va congelar. Avui la farem servir per batejar a en Lluc.
El vestit que durà també té molta història. Va portar-lo de França una senyora que, per coses de la vida, va anar a morir al geriàtric de Cassà. Durant els seus últims anys ella i la meva iaia es van fer molt amigues, i quan la francesa va morir (la Maria de París, li dèiem) li va regalar el vestit. El meu pare va dur-lo al seu bateig, i també vaig fer-ho jo. Avui el farà servir en Lluc. És un vestit antiquíssim, algú fins i tot podria dir que té un punt kitch, però al capdavall totes les tradicions el tenen. Hi ha coses que, si es pot, s'han de mantenir. Els bàrbars són a les portes i l'únic que manté senceres les civilitzacions són els detalls com aquest.
