Fa dies vaig enxampar un reportatge sobre la música rock als països islàmics. Vaig trigar poca estona a canviar de canal, però el tall que vaig veure em va impactar. Els musulmans feien les mateixes ximpleries que fem els borratxos d’aquí: pujaven a coll-i-be dels seus amics, ballaven de manera ridícula, intentaven impressionar a les noies fent salts i cabrioles... patètic, vaja, com són patètiques totes les festes quan les veus en perspectiva. Jo partia de la premissa que aquells paios anaven trompes però el reporter va assegurar que en aquella festa només s’hi bevien sucs de fruita. Què passava aleshores? L’alcohol és, precisament, la gran excusa. L’explicació perfecta. Quan fem el ridícul i l’endemà estem avergonyits sempre culpem a les copes. Com s’ho fan, ells? “Buf, ahir vaig beure massa suc de préssec i vaig acabar la festa ballant sense samarreta. Que patètic, en nom d’Al·là, juro que no hi tornaré mai més...”
Aquell reportatge em va angoixar, però no és l’única cosa que ho ha aconseguit aquesta setmana. M’inquieten les reaccions espanyoles davant dels guinyols francesos. A mi, la veritat, em van fer molta gràcia. El Facebook va ple de fotografies i de campanyes de to patriòtic inflamat, la majoria de les quals inclouen la paraula “cojones” i “huevos”. Ja es parla de boicot als productes francesos. Em recorda a la vegada que un dibuixant va fer una caricatura de Mahoma i els radicals el van voler matar. És trist que un paio vulgui matar-ne a un altre per motius religiosos, però encara és més patètic que passin coses així per culpa de l'esport.
