dimecres, 8 de febrer de 2012

EL FUTBOL I JO



Mitja Catalunya ara mateix deu estar veient el Barça. A mi el futbol mai m'ha fet fred ni calor. En realitat, no m'agraden gaire els esports televisats. Només sóc capaç de suportar alguns combats de boxa i d'altres esports de contacte i, com que no tinc pay per view, em limito a veure'ls al cap d'un temps al Youtube.

Això meu no és pedanteria. El meu referent cultural és en Batman. Abans de sopar he tingut vint minuts lliures i, en comptes de llegir els clàssics russos, he comandat un batalló de Space Marines contra un dimoni de Khorne, en un planeta el nom del qual no recordo. No he vist quasi cap pel·lícula d'en Woody Allen. De petits, a l'hora del pati, els meus escassos amics de no-jugar-a-futbol i jo parlàvem de Transformers i de Másters del Universo. El futbol, simplement, no m'agrada. Espero que el meu fill en sigui un gran aficionat i no tingui els problemes de socialització que jo he tingut.

I és més: cada vegada que sento que en parlen -és a dir: aproximadament dues o tres vegades cada hora- tinc la vaga sensació que tot plegat és mentida. Veient les picabaralles d'en Guardiola i d'en Mourinho em vénen al cap els combats de lluita lliure americana que vèiem quan érem petits. Allà també hi havia els bons (molt bons) i els dolents (molt dolents) i tots dos tenien els seus propis seguidors. Em costa entendre que en un esport que mou una quantitat tan obscena, tan vergonyosa de milions, es deixi res a l'atzar.

Que els àrbitres a vegades estan comprats és una cosa òbvia fins i tot per a algú tan obtús com jo. Com pot ser que al segle XXI, on fins i tot al lavabos hi ha càmeres, segueixin refiant-se de l'instint d'un home que segurament està en la pitjor posició possible per jutjar un fet? Com pot ser que alguns jugadors tinguin comportaments tan violents que farien que un lluitados d'Arts Marcials Mixtes envermellís, i a sobre no els passi res? Només m'ho explico d'una manera: de la mateixa manera que els combats de lluita lliure americana, tot és només un gran espectacle. El problema és quan s'hi dóna més importància del que té. I aquí això és el pa de cada dia.